jo tinc por de tot, de perdre'm a mi mateixa, de perdre el que ara sóc.
tinc por d'oblidar, de deixar de apressiar, el que ara apressio.
por de no veure les coses com ara les veig, de que la meva vida canvï, de que canviar tota jo.
no podria soportar deixar de creure en el que crec, de veure la vida desde un altre punt de vista.
no podria soportar admetre que tot ha canviat, que ningún dels meus somnis s'ha realitzat.
i el que més por em fa, es de no ser lliure com tinc previst ser.
de no ser feliç com m'agradaria,
de no poder fer o conseguir les coses que realment vull,
de no estar agust amb mi mateixa, ni amb els que m'envolten.
I m'orroritza pensar en que, cuan sigui gran, segurament, pensaré que quan era jova m'interessaben coses estúpides, o!, no poder entendre el que ara entenc, de no entendre allò que ara mateix odïo que no entenguin els grans.
I vull conçervar la frescor, i la brillantor dels meus ulls, el meu somriure de nena petita, els meus pensaments de noia adolescent, les meves preocupacions per coses absurdes.
No vull perdre les ganes de viure i de aprendre, de fer coses noves, de probar-ho tot.
Vull seguir, i això per sobre de tot, sent tant oberta i extrobertida.
Vull seguir tenint aquestes ganes de fer coses, que ningú fa.
Perque tant jo com ell, pensem que val la pena apostar, probar, intentar, aquelles coses que tothom creu impossibles. Sí!
Pero saps que? Saps que em dona més ganes de cridar, que em posa la pell de gallina, que em posa contenta de cop? Saps que es el que em fa sentir gran, el que em fa somriure, el que em fa plorar d'illusió? aaaaah, saber que em queda molt per trepitjar! molt per riure i ballar, molts petons per donar, abraçades per regalar, plors per plorar, i saber que sempre seré lili